Riviere

 

Les autopistes són com túnels d'espai i temps.A una hora determinada, normalment apurant el temps, entrem en la xarxa d'autopistes amb un destí clar. Casi sempre anem concentrats amb un estat anímic a mig camí entre alerta i relaxament. Normalment ignorem els paisatges que envolten les autopistes. Moltes vegades no són res més que els  "danys col·laterals" deles pròpies vies,d’altres sembla que visquin al marge d'elles. Els uns i els altres tenen el "morbillo" de ser espais possiblement molt molt mirats però en l'anonimat de desaparèabans de ser identificats.

Personalment tinc preferència per les fàbriques i estructures singulars que surten i desapareixen en aquest recurreguts. L'espectacular torre d'aigües que he dibuixat em té meravellat. La veia i la tornava a veure, i aquesta setmana vaig decidir sortir de la ruta establerta i apropar-me superant els estranys laberints que solen ser les perifèries de les grans carreteres... Aquí la teniu, sobrevivin i fins i tot desafiant als milers de cotxes que cada dia la ignoren....

 

Can Flor

Hi ha una carretera que uneix la Floresta amb el barri de "Dos Torres" de Sant Cugat. És una via tranquil·la que res fa pensar que està a pocs quilòmetres de Barcelona. A mig camí dels dos nuclis urbans, hi ha una casa coneguda com a Can Flor (Google Maps). Durant anys va ser una referència del moviment okupa, però fa dos anys va ser desocupada amb un desplegament policial espectacular. Ara és un conjunt de pedres cercades per una tanca.

Abans de ser ocupada, tot fa pensar que va ser una casa de camp espectacular. Està rodejada d'antics camps de conreu i disposa de dues bases i dues mines enigmàtiques per cercar l'aigua de dins de la muntanya.

Per mi, aquesta construcció sembla l’esquelet d'un animal prehistòric. Costa d'imaginar un món en què poguessin tenir viabilitat aquesta mena de cases autosuficients.

No tinc ni idea del què cal fer amb aquesta mena de construccions, però deixar-les en mans dels moviments alternatius em sembla una bona solució.

A mig camí de tot ...

A mig camí de tot i en un espai anònim que per trobar-lo cal posar recursos de viatger, despunten tres xemenies, tres fars sense llum d’altres temps.  Els tres monòlits d’obra vista estan entre estacions de servei, cimenteres i fàbriques a punt de tancar. Aquest punt https://www.google.es/maps/@41.4698519,2.1674349,503m/data=!3m1!1e3 en el Google maps esta en C-58, una de les monstruoses autopistes de  Barcelona.

Tot fa pensar que  són restes de tres bòbiles, de dues d’elles nomes queden les magestuoses xemenies que el bosc i els camps se les fan seves a poc a poc. L’altra està entre fàbriques i tallers que treballen a mig gas…

Tot el conjunt és un paisatge contemporani que neix de les restes del passat, un “cul de sac” que sobreviu entre la presió de les autopistes, els macro barris i les empreses decadents…

On cuiden als viatgers i al barri

Aprofito aquesta entrada per parlar de la unitat d'atenció als viatgers de Drassanes de Barcelona. Situat en el barri del Raval és una referència pels viatgers per la informació i recomanacions que fan. Però el centre és alguna cosa més que això, és un espai de prevenció i tractament de malalties tropicals i espai sanitari en un barri on la immigració és important. Un altre punt al seu favor, és un espai obert a les manisfestacions artístiques....Per tot això estic encantat de poder exposar.

Finalment, la inaguració

Finalment va arribar la inaguració. Adjunto una sèrie de fotos fetes pels meus amics Mono i Pecas. Si voleu visitar l'exposició estarà oberta fins a finals d'abril. L'adreça és l'Avda. de les Drassanes 17-21 en el Centre de Medicina Internacional de Drassanes

Exposició del proper divendres

Finalment presento les aquarel·les de l´últim viatge a Mauritània. Ho faig al Centre de Medicina Tropical de Drassanes a les 19 hores. Mostrar els dibuixos es sempre una oportunitat per trobar-nos els amics i parlar del nous viatges que de ben segur tots tenim en projecte...

El minut cero ....

Mirar el destí del teu viatge per la finestra de l'avió té molt de lliçó de geografia, però té més de sensacions que no són fàcils d'explicar. A partir d'ara estas en el minut cero; tot l'anterior eren preparatius i com a tals carregats de la visió que esperes trobar. En aquest minut cero les guies són superades i la realitat t'envolta i el viatge comença....

Jugar sobre la sorra

Si aneu a Chinguetti feu de l'hotel "La gueïla el vostre espai de descans. En un dels seus espais hi ha un joc que semblava del més curiós i  després vaig veure jugar pels carrers. Aquí i amb l'ajuda del llibre de Fernado Pinto "Juegos Saharauis para jugar en la arena" vaig poder comprendre el joc

Dzamet, Dhamet, Damat o Azarand són diversos noms pel mateix joc. Té moltes similituds amb les nostres "dames" però amb diferents moviments. És un joc de concentració i intel·ligència. Aquest joc és el més practicat en aquesta zona és, per dir-lo d'un manera clara, el joc per antonomàsia del Sàhara.
Es juga amb un mínim de dos jugadors tot i que poden jugar grups de diversos jugadors en cada equip. Una característica del joc es que solen concentrar observadors que animen als jugadors

La zona de joc, que pot ser la pròpia sorra del desert o un tauler, no té unes mides determinades; si que ha de tenir vuitanta- un forats o posicions que s'uneixen en línies paral·leles i diagonals. Cada jugador disposa de quaranta peces que poden ser, o palets o redones, les més tradicionals o apreciades són les d'excrement de camell.  L'objectiu és menjar-se totes les peces del contrincant....

El tren més llarg del món

Veure avançar en mig del desert un tren amb desenes de vagons carregats de mineral de ferro, d’una llargada de tres quilòmetres i produïnt un soroll aclaparant no pot passar desapersegut. Aquest monstre en forma de tren és el més llarg i lent del món, però a part del mineral, ell sol mou el 30% de l'economia de Mauritània.
Aquesta línia s’obre camí entre les fronteres geogràfiques de Mauritània, el Marroc i la zona controlada pel Front Polisari. Segurament és l’única frontera física que pot sobreviure en una zona de dunes apàtrides , on els seus habitans se'ls coneix com “Fills dels núvols”
La companyia ferroviària Societat Nacional Industrial i Minera (SNIM) és l’encarregada de traslladar els milers de tones de ferro de les mines a cel obert de Zouérat, població endinsada 900 quilòmetres en el desert del Sàhara, al port de Nouadhibou, la ciutat més industrial de Mauritània, encarregada d’exportar la totalitat d’aquest mineral a la Xina.
Però aquest recorregut és molt més que una xarxa industrial. Entre les dues ciutats no hi ha carreteres, per aquesta raó el tren disposa de dos vagons condicionats pel transport de persones , insuficients per les necessitats de la població. Aquest fet fa que en els 200 vagons carregats de ferro s’instal·lin centeners de polissons mauritans i saharauís carretegant infinitat de paquets; aquest viatge s’allarga durant 18 hores.
Només al sortir de Nouadhibo el tren s’endinsa en mig de milers i milers de dunes recalfades que sequen la gola i l’ànima; però quan creus que estàs en la fi del món,  l’amabilitat dels Mauritans i l’impressionant monòlit de Ben Amera, el tercer més gran del món, et retornen la confiança  què la vida és possible fins i tot en mig del desert.

El gran mercat sobre una ciutat reseca

Mauritana i senegaleses venen en el gran mercat

Nuakchot, la capital de Mauritània és una ciutat difícil. És caòtica, calorosa i sense quasi història, ja que la seva constitució és molt recent. Però tota ella és, una muntanya de petxines (literal), de petites perles (literari) que cal anar descubrint. Una és el seu gran mercat, situat entre dos grans carrers on la venda i contra venda crea una ciutat dins de l'altra. L'estètica i les normes del mercat són més obertes que les de la resta del país, una República Islàmica. El més visible, invisible en la resta del país, són las dones, actives en la presentació i venda dels productes.

El flaquer del desert

Flaquer de la ciutat de Chinguetti (Mauritania)

Els colors torrats de la crosta de pa fan un excel·lent "marinatge" estètic amb els colors del desert. L'infinit  dels sienes, resultat de la crema de l'ordi i el blat sembla entrelligar-se bé amb els diversos matisos grocs de la sorra del desert. La màgia dels dos és que, després de tanta flama i de tant calor els colors resultants no siguin el negre del carbó, sinó un color de llum.

Quadern de viatge del Marroc

Sus bibliotecas

Las bibliotecas privadas de Chinguetti, nada tienen que ver con las nuestras: diáfanas y ordenadas.  Las calles, que conducen a sus bibliotecas són laberínticas, las puertas parecen abrir la cueva de Alibaba… Luego aparecen largos pasillos y extraños habitáculos oscuros que conducen a un gran patio interior.  En el, la arena del desierto es el suelo y en uno de sus extremos hay una puerta corroida por el sol, el viento y los insectos. Esta endeble puerta abre el acceso a miles de manuscritos que dejan claro que por alli pasó algo que ahora es difícil de imaginar.