12 de jul. 2015

Entre els esgrafiats i els manuscrits de Chinguetti

 Dibuix fet a Chinguetti on una dona treballa amb un esgrafiat

Segueixo dibuixant i escribint sobre Chinguetti (Mauritania), una petita illa perduda que la sorra del Sàhara a decidit menjarse-la. 

A l'entrada d'aquesta població hi ha una vivenda decorada amb els increïbles Esgrafiats blancs. Tot i ser de la zona Walata, aquests elements els podem trobar per tota Mauritania. Aquestes elements decoratius els fans les dones. Hi ha teories que diuen que són representacions de femenines. 

Tècnicament estan realizats amb una "argamasa" vermellosa feta de fang, excrements de camell, aigua i de pigment de oligisto. Aquesta tècnica de pintura va ser declarada "Patrimoni de la Humanitat".



 L'altre patrimoni de Chinguetti són els manuscrits de les seves biblioteques privades. En elles vaig poguer gaudir de documents elaborats per pacients escrivents que copiaven la vida del profeta, els coneixements de la ciència i poemes amor, entre altres coses. Gràcies a aquests escrivents, la cultura es va poder difondre (recordeu que aquí no havia arribat la imprenta) a llocs tan allunyats com Chinguetti.

Amb aquest dibuix vaig voler tenir l'experiència de reviure la sensació de copiar amb tota la precisió possible un manuscrit d'una de les biblioteques que vaig visitar...fins i tot la calor que aquests dies patim ha ajudat a recrear l'ambient.... 


 Propietari d'una de les biblioteques

 Propietari d'una de les biblioteques

 Manuscrits originals

5 de jul. 2015

El dragó del "Ferro"

Dibuix del recorregut i del tren de ferro de Mauritània durant el viatge del passat mes març

Avui he tornat a tenir la grata sorpresa de llegir en La Vanguardia un fantàstic article "Serpiente de hierro" escrit per Xavier Aldekoa, corresponsal d'aquest mitjà i escriptor d'un recent llibre titulat "Océano África"

L'article descriu el trajecte d'un tren conegut com a el tren del ferro, recorregut que s'ha convertit com un mite dels viatgers del Sàhara. El tren transporta ferro de les mines a cel obert situades entre Zouérat i Nouadhibou, segona ciutat de Mauritània i port d'on s'exporta aquest material. Dues locomotores diessel mouen 200 vagons d'una extensió de 3 quilometres de llarg.

Al costat dels vagons de càrrega, solen haver 2 o 4 vagons destinats als treballadors de la mina i als habitans de Zouérat i Choum. Aquests dues ciutats, la segona un simple campament, no tenen accés per carretera i el tren és l'únic mitja per arribar-hi. En aquest tren també viatgen Saharauis de camí als camps de refugiats.

Jo vaig aturar-me a Choum, perquè una vaga de treballadors de SNIM, em va fer aconsellar deixa-ho en aquest assentament i desplaçar-me en 4x4 a Atar.

Respecte al recorregut, nomes al sortir de Nouadhibou, el tren s'endinsa en les sorres del desert i als 400 quilometres passa pel costat de Ben Amera, tercer monòlit de granit del món.

L'article de Xavier Aldekoa parla d'una "serp de ferro", metàfora ben trobada. Personalment vaig viure l'experiència com un tòrrid viatge en la panxa d'un dragó de camí a les mines de l'infern

Vagons del tren a l'arribabada a Cap Blanc. Punt i final del recorregut

Increïbles vagons del Tren del ferro

El monolit de Ben Amera vist des del vagó del tren

"Estació" de Choum