Habitaciones separas.

Una "habitación própia" de Virgina Woolf y el poema "habitaciones separadas" de Luis Garcia Montero són dos obras que hablan de los espacios y de los cosmos individuales. La escritora y el poeta hablando de la "la soledad como camino que recorre el viajero para encontrar su propio espacio" ha inspirado mi nueva escultura titulada "Habitaciones Separadas".

Una construcción de metal, con un rellano en su interior, que se abre a dos puerta cerradas, són la parte constructiva de la escultura. En dos de sus paredes exteriores encontraremos imagenes de cuatro individuales vidas. Una mostrará la soledad, otra la violencia, la tercera la inocencia y la última la sensualidad.

Tanques & laberints sense fi.

Helicòpter militar a l'Afganistà en una operació militar.

Tanca de mirall. Dibuix de l'autor.

Els que fem servir l'art per explicar les nostres històries ens trobem, amb el peu canviat, cada vegada que pasen situacions difícils al món. De cop, les nostres cabòries queden escanyades per un terratrèmol que fa remoure el cor, una crisi que ens deixa pàlits al veure els aturats o una invasió que ens fa replanteixar el sentit de la justícia. Si algú té dubtes de la funció de l'art com narrador de catàstrofes per obrir esperances, cal que llegueixi a Roberto Bolaño en el llibre: 2666 http://www.elojocritico.net/webant/cultul6.html .

La proposta"tanca de mirall" (proposta d'una instal·lació) és una de les meves aportacions per reflexionar sobre els conflictes. Trobem una sala partida per la mitad per una tanca de tres metres d'alçada construïda de miralls. La tanca està recuberta per una alambrada que va d'un extrem a un altre. L'espectador mira la tanca i es reflecteix a si mateix.

Espais ambigus

Bugaderia automàtica

Zona de descans a una àrea de servei a l'autopista.

Estació de l'AVE a Madrid.

Escultura pública meva a Santa Perpètua de la Moguda

Els espais ambigus són les zones de ningú; territoris fronterers que pasem de puntetes, racons desaperçebuts, zones de trànsit que mirem sense interés, són espais que oblidem amb la mateixa velocitat que els hem viscut.

Alguns d'aquests territoris són inhòspits com els espais dels ascensors, altres entranyables com les zones vallades on juguen els nens en els parcs. Molts d'aquests espais, tot i no ser protagonistes, són extremadament vius com la bugaderia automàtica de la pel·licula d'Isabel Coixet la "Vida sin mi".

Jo sóc un caçador d'aquests espais. Quan en trobo un, l'encerclo al cap com fan els nens quan encerclen amb un guix la seva silueta al terra en un pati. Són zones on els escultors trobem elements que després farem visibles en les nostres obres..