25 de març 2018

Zona vermella

Aquarel·lela. Paper 280g

El govern francés ha dividit Mali en dos colors que determinen la seguretat del país. El sud de Mali, té color taronja,  en aquesta zona no s'aconsella viatjar si no és estrictament necessari. A la zona nord, la vermella, s'aconsella no viatjar de cap manera.

L'Àfrica subsahariana és un clar exemple de dissenys dibuixats sobre mapes. En aquest cas, la divisió de tot un país en colors d'alerta i de perill no és només una informació, és un disseny que canvia la vida dels ciutadans.

Situar un país en una zona vermella és condemnar a milers de persones a aillar-les i deixar-les a la seva sort, una sort que van perdre fa anys


18 de març 2018

Samarretes del Barç


Veure a centenars de subsaharians jugant, corrent o, per desgracia, treballant amb la samarreta del Barça em segueix impressionant. Darrera de cada visita el número d’africans lluint els colors del Futbol Club Barcelona no para de créixer.
Si preguntes de quina ciutat es la samarreta que porten, el nen Malí, Maurità o Senegalès contesta sense dubtar: Barça.
 L’expressió “és més que un club” aquí té, pels no futboleros, connotacions “cansines”, però els camps polsegosos del Sahael estan carregats de vitalitat.
No cal dir que no son samarretes oficials i la seva venda no repercuteix en les organitzacions que representen, però com a barceloní  em sento orgullós del convenciment en què porten el nom de Messi....no perquè sigui el millor jugador del mon, sinó per que juga en un ciutat i un equip ,on els valors de l’UNESCO es valoren tan o mes que els dels patrocinadors econòmics.



11 de març 2018

Camperol en l'alçada

Camperol Dogon 
La falla on s'assenten els Dogon deixa pocs espais cultivables. En els millors racons es planten verdures o cereals i en la resta, pedregals de poquisims metres , cultiven plantes pel bestià que viu a la planuria. Per fer-ho baixar, fan grans piles que les tiren des dels penya segats.

Remuntar els camins escarpats de la falla és ja de  per si complicat i cal afegir que, duran la pujada,  volen piles d'una palla.

4 de març 2018

El carnisser Dogon


"El mijo" és la base alimentària dels Dogons; aquest cereal el compaginen amb proteines animals. Ramats de cabres o bens o camells són normals de veure en la planúria abaix de la falla. En la mateixa falla, cacen conills amb fusells artesanals. 

25 de febr. 2018

Les meves biblioteques


Aquesta setmana he acabat un nou dibuix; Una sèrie on els llibres son els únics protagonistes....








18 de febr. 2018

Camparol Dogon



Conrear en la falla de Bandingara és com diu l’expressió “picar pedra”. La serralada es escarpada, pedregosa i durant molts mesos, molt seca. En el conjunt de la falla hi ha pocs espais per plantar el mijo, cereal imprescindible en la seva dieta o el fullatge per donar de menjar a les cabres, altre puntal en la vida dels Dogons.
       

Caminar per la falla de Bandingara es trobar Dogons, com el del dibuix, camperols que aprofiten qualsevol racó per plantar i recol·lectar.  




11 de febr. 2018

Falla de Bandingara


En el segle XV, a uns 60 quilometres de Mopti, en la falla de Bandingara, és on el poble animista dels Dogons va trobar el territori ideal per protegir-se de l’expansió de l’islam. En aquests penya-segats habitaven els Tellem, poble de persones de estatura molt petita, que va desapareixen d’una manera misteriosa amb la arribada dels Dogon.

En aquest impressionant esglaó, de 200 quilometres de llarg i d’unes alçades de 300 metres en alguns punts, que separa las planúries de Mali amb les de Burkina Faso, es on els Dogons van aprofitar les construccions dels Tellen per enterrar els seus morts i ritualitzar les seves cerimònies.

Per arribar a les construccions de fang, palla i excrements, els Dogons feien i "fan servir" escales i cordes estretes de fustes i fibres dels Baobabs. 

Com he dit al començament, això va passar en el segle XV, i la màgia d’aquesta zona es que actualment, segueix com si els Dogon acabessin d’arribar a la falla de Bandingara.








4 de febr. 2018

Cadenat Dogon




Un dels aspectes que impressiona del País Dogon és què va desenvolupar-se incrustat a un penya-segat que el va protegir durant centenes d’anys, d’un islam expansiu.
En aquesta falla de 250 quilometres de llargada, dins de les esquerdes i petites planúries impossibles d’un país de timbes, es va desenvolupar un país d’una cultura complexa on la "paraula i l’escultura" van ser els seus eixos vertebradors. Una cultura animista que va trobar en l’escultura d'objectes quotidians la simbologia per narrar la seva història mística.  


Cadenat d´una porta Dogon





28 de gen. 2018

Les mesquites del País Dogon


Fa un mes que he tornat de Mali i en concret del País Dogon. Aquesta zona va ser una de les conegudes de Mali, però després de la inestabilidad política s'ha produit un tancament per als  occidentals. Del País Dogon es pot parlar molt i molt més dibuixar... en aquesta entrada només faig referència a les seves mezquites ... Petites, tranquil·les i integrades en una paisatge que neix d'una muralla de roca de 200 quilòmetres de llarg i que s'obre en una immensa planuria fins a Burkina Faso









21 de nov. 2017





12 de nov. 2017

El carter sempre truca dues vegades



La setmana que ve participo en una exposició col·lectiva que, en els seus orígens tractava sobre la violència, i que després ha derivat a una temàtica més genèrica. La primera proposta em va semblar engrescadora i em va fer treballar sobre tres temes: la violència domestica, la política i la que viu l'Àfrica subsahariana.

La violència que es produeix de portes a dins de les cases m'ha fet pensar en el llibre:  El carter sempre truca dues vegades de James M. Cain. 

Adjunto text de l'exposició


“DIBUIX LLIURE” és el títol de la nova exposició col·lectiva que presenta LA XINA A.R.T.
Alguns conceptes (i, per tant, el seu avatar, és a dir, la paraula que intenta representar-los) han estat maltractats fins la seva sobreexplotació. Aquest abús sistemàtic sembla haver-los buidat de sentit, com ara diuen que ho són els àtoms. Però, al igual que aquests, sempre queda alguna coseta (protons i neutrons) al nucli que, en sacsejar de nou el tema, ressona màgicament com un cascavell que, inexplicablement, ens torna a sorprendre i reclamar l’atenció. La “Llibertat” n’és un. I no pot passar com al conte del pastoret bromista i el llop, perquè sempre hi ha moments en el temps en els quals el concepte torna a ser rabiosament necessari. Com ara.
Quan el concepte o el mot se’ns transfiguren en icones mentals segurament adopten l’aparença d’una dona despitralada guiant al poble a les barricades, o es tenyeix del verdet de rovell d’una escultura colossal asexuada que simbolitza la porta a un nou continent o a una ciutat prodigiosa o, fins i tot, mig ensorrada en una platja desèrtica, la constatació de la fi d'una civilització. També ens pot recordar al personatge més forçat i carrincló de la colla que Quino va crear per la Mafalda. Si, en canvi, la transfiguració és sonora, immediatament apareixen melodies de l’ara molt menystinguda Transició: Nino Bravo, Serrat o Jarcha, però també vibrant cacofonies del Free Jazz. Si la transfiguració és textual, ens donarem compte que lliure ho pot ser el pensament, el mercat, la lluita, un bufet, el comerç, un tret (directe o indirecte), un estil de natació, un vers, una barra, les mans, Cuba, un defensa o el dibuix.
La Xina A.R.T. segueix reivindicant el dibuix, un art sempre considerat previ o menor, com la pedra angular de la creació. Una de les seves variants també menys valorades o mal emprades en nyonyes pedagogies modernes és el “dibuix lliure”. Com que un dels signes identitaris de La Xina és precisament el nedar sempre contracorrent, com les anguiles elèctriques, l’hem triat com a mcguffin d’aquesta nova proposta expositiva. Hem tingut el plaer de poder aplegat una dotzena multiforme i multicolor de vells i nous amics artistes per que mostrin la seva llibertat gràfica i espiritual, cadascú des de la seva particular mirada: un crit que destaca sobre la salmòdia, una cançó que t'eriça la pell o una pintada que et roba el somriure. Tot plegat configura una veritable jam, més free que mai.
Títol: “Dibuix lliure”
Autors: Benxamín Álvarez, Ricard Aymar, Finn Cambell-Notman, Fernando González, Tito Inchaurralde, Luke Kelsey, Xesco Mercé, Lourdes Perlas, Pere Pich, Manuel Ruano, José A. Troya i Marc Vilallonga.
Espai: La Xina A.R.T., Hort de la bomba, 6, 08001 Barcelona
Dates: del 18 de novembre al 9 de desembre de 2017
Horari: De dimarts a dissabte de 17:30 a 20:30 h. Visites concertades: 678452653
Inauguració: dissabte 18 novembre a les 19:30 h.