Els dos ..... las dos ...

Aqui teniu el primer dibuix de la sèrie espais ambigus.

Que poco sabemos del gato de nuestro vecino....

En estos momentos tenemos en la cartera cinematográfica una pequeña joya. La pelicula tiene el enigmático nombre de "Nadie sabe nada de gatos persas" http://www.blogdecine.com/.../nadie-sabe-nada-de-gatos-persas-un-recorrido-semidocumental-por-la-musica-underground-irani , diriguida por Bahman Ghobadi.

La pelicula está rodada como si se tratara de un documental que describe los grupos musicales que "sobreviven" en Teheran, capital de Iran.

En la cinta descubres la realidad urbana de los creadores que viven en una ciudad complicada por la presion política y religiosa. A la vez te maravilla la vitalidad y el ingenio que le ponen los creadores para saltarse las restrigiones del estado.

La película hace pensar si las nuevas corrientes creativas seguirán siendo generadas en occidente o si los nuevos nucleos culturales asiáticos y africanos tomaran el relevo.

Construccion de una maquina del tiempo

No sé si la "máquina del tiempo" http://es.wikipedia.org/wiki/La_máquina_del_tiempo que ideó Herbert George Wells, padre del genero de la ciencia ficción, existió pero yo estoy trabajando en algo parecido; eso sí, mas modesta.

Mi máquina permitirá viajar, de delante hacia atrás y de atrás hacia delante por un paraje; como si se tratara de "paradojas temporales" o "universos paralelos" mi artefacto permitira ver fotos, dibujos y textos de mis paisajes preferidos.

Escultures de 3D...

D'aquest mes d'abril i fins al set de juliol es pot veure al Centre Cultural de Bancaja a València l'exposició titulada "Tanagras. Figuras para la vida y la eternidad". Son unes 210 petites escultures cedides pel museu del Louvre.

En el lik del Centre Cultural http://obrasocial.bancaja.es/cultura/.../exposicionesficha.aspx?ID i aquest video http://vodpod.com/watch/3333291-las-tanagras-del-louvre podeu fer-vos una idea molt clara de la bellesa d'aquestes petites obres. També trobareu uns excel·lents textes que expliquen la historia i la funció de les Tanagras.

Per a mi hi ha tres aspectes que fan especialment interessant les Tanagras; el primer és el seu pas d'una funció sagrada a una altra decorativa. Sembla ser que aquestes escultures van néixer amb la finalitat de ser enterrades amb els personatges relevants, com en altres cultures hi havia la custum d'enterrar objectes amb la funció de acompanyar i donar prestigi al difun. Posteriorment, las tanagras, van convertir-se amb objectes decoratius en les cases benestants. Si les observem, veuerem com trobem el rastre de les seves dues funcions. Per un cantó la dignitat del diví y per l'altre la bellesa dels objectes amb finalitat decorativa. Per una banda, la espiritualitat del objecte amb funcions transcendentals i per l'altra la representació d'activitats de la vida cotidiana. Una i altra funció fan especials aquestes petites escultures.

Un altre aspecte a destacar de les Tanagras és la seva reproducció en sèrie. En l'exposició podem veure un motlle de dues peçes dels que es feien servir per fer còpies. Al meu entendre, aquest aspecte les hi dona un punt que podriem dir "modern". La seriació permet popularitzar i rebre més influencies dels gustos més populars.

Per últim, les Tanagras estaven pintades. Aquest aspecte és per a mi especialment interessant ja que s'allunya de l'escultura monocroma que va acabant-se imposant. Al veure una escultura pintada, podriem dir avui, que és com anar al cinema a veure una pel·licula de 3D, en resum...una exposició fantàstica.

Una escultura per ser pintada.

Els espais públics són les àgores actuals. Tots ens omplim la boca sobre el seu us, el seu disseny i els omplim d'objectes, que moltes vegades, no han estat pensats pel seus legítims usuaris.

La meva aportació en aquesta escultura pública, que vaig realitzar a petició de l'ajuntament de Santa Perpetua , és el gust que em provoca veure-la pintada i repintada pels joves de la ciutat.

Fotos de espacios ambiguos

Fer visibles els invisibles

A les portes de la primavera, i amb el fred encara instal·lat en els nostres carrers, l'Ajuntament de Barcelona ha fet públiques les gèlidades dades de l'operació fred d'aquest hivern. Aquest any ha estat el que han tingut més dies en marxa les mides excepcionals d'oferir menjar calent i espai per dormir als sense sostre de la ciutat.

Cal felicitar qualsevol iniciativa que doni qualitat de vida als indigents, però cal veure un informe que també ha aparegut avui que diu que estan augmentant molt les persones que dormen al carrer.

Del primer informe cal estar orgullosos de saber que els nostres representats municipals facin el que esperem d'ells; del segon, nomes puc treure una conclusió, el suspens general d'una societat hipòcrita que només actua amb els desastres.

Fa uns temps vaig presentar aquests dos projectes per fer visibles en els nostres parcs als invisibles.

Habitaciones separas.

Una "habitación própia" de Virgina Woolf y el poema "habitaciones separadas" de Luis Garcia Montero són dos obras que hablan de los espacios y de los cosmos individuales. La escritora y el poeta hablando de la "la soledad como camino que recorre el viajero para encontrar su propio espacio" ha inspirado mi nueva escultura titulada "Habitaciones Separadas".

Una construcción de metal, con un rellano en su interior, que se abre a dos puerta cerradas, són la parte constructiva de la escultura. En dos de sus paredes exteriores encontraremos imagenes de cuatro individuales vidas. Una mostrará la soledad, otra la violencia, la tercera la inocencia y la última la sensualidad.

Tanques & laberints sense fi.

Helicòpter militar a l'Afganistà en una operació militar.

Tanca de mirall. Dibuix de l'autor.

Els que fem servir l'art per explicar les nostres històries ens trobem, amb el peu canviat, cada vegada que pasen situacions difícils al món. De cop, les nostres cabòries queden escanyades per un terratrèmol que fa remoure el cor, una crisi que ens deixa pàlits al veure els aturats o una invasió que ens fa replanteixar el sentit de la justícia. Si algú té dubtes de la funció de l'art com narrador de catàstrofes per obrir esperances, cal que llegueixi a Roberto Bolaño en el llibre: 2666 http://www.elojocritico.net/webant/cultul6.html .

La proposta"tanca de mirall" (proposta d'una instal·lació) és una de les meves aportacions per reflexionar sobre els conflictes. Trobem una sala partida per la mitad per una tanca de tres metres d'alçada construïda de miralls. La tanca està recuberta per una alambrada que va d'un extrem a un altre. L'espectador mira la tanca i es reflecteix a si mateix.

Espais ambigus

Bugaderia automàtica

Zona de descans a una àrea de servei a l'autopista.

Estació de l'AVE a Madrid.

Escultura pública meva a Santa Perpètua de la Moguda

Els espais ambigus són les zones de ningú; territoris fronterers que pasem de puntetes, racons desaperçebuts, zones de trànsit que mirem sense interés, són espais que oblidem amb la mateixa velocitat que els hem viscut.

Alguns d'aquests territoris són inhòspits com els espais dels ascensors, altres entranyables com les zones vallades on juguen els nens en els parcs. Molts d'aquests espais, tot i no ser protagonistes, són extremadament vius com la bugaderia automàtica de la pel·licula d'Isabel Coixet la "Vida sin mi".

Jo sóc un caçador d'aquests espais. Quan en trobo un, l'encerclo al cap com fan els nens quan encerclen amb un guix la seva silueta al terra en un pati. Són zones on els escultors trobem elements que després farem visibles en les nostres obres..

Un projete amb que la juguina és la protagonista

L'objecte joguina és per si mateix un element suggerent. Recull la simbologia que se li vol atribuir, moltes joguines són argonomètriques ja que s'han adaptat a l'us que ofereix. Moltes altres, compleixen la funció d'ensenyar normes socials d'on es juguen. Normalment estan construïdes amb materials de la zona, amb una gran rendibilitat dels materials ja que moltes són de recicltage. Està clar que estic parlant de la joguina pensada i construïda en un entorn socio-cultural determinat o dita, també, "joguina tradicional".

Tot això bé per que estic treballant amb un projecte de fer una exposició que compaginarà escultures que tenen el seu origen amb l'objecte joguina amb un cicle de contes narrats per l' explicacontes Paula Hernandez.

.

Jordi Colomer en Lapiz

La revista d'arts plàstiques Lapiz http://www.revistalapiz.com ha publicat, aquest mes, un article de l'artista Jordi Colomer http://www.jordicolomer.com.

Colomer té la habilitat de sorprendrem per saber combinar un llenguatge crìtic i renovador; no us perdeu aquest fantàstic reportatge. Un recomano també visitar la seva pàgina web.

Richard Wrigh premi Turner 2009

L'artista britanic Richard Wrigh ha guanyat aquest any el premi Turner http://es.wikipedia.org/wiki/Premio_Turner . El pintor es caracteritza per fer una pintura de grans formats fent servir tècniques medievals. Us recomano que mireu el video http://es.euronews.net/2009/12/09/premio-turner-2009-con-la-crisis-economica-como-telon-de-fondo/.

Fer servir tècniques ancestrals per realitzar art contemporani m'atrau perquè connecta passat i present.

Robant imatges com Robin Hood

Fotograma de "Buscando a Eric"

Fotogravat de l'autor extret d'una fotografia feta al cinema.



Fotograma de "El sabor de las sandias"


Alguns especialistes parlen de la mort del cinena....altres parlen que cal reinventar-lo amb ulleres de 3-D, amb més espectacularitat o amb un "sensurrom" renovat. Però pocs parlen que el seu sentit i la seva salvació és la d'explicar bones històries.

Al meu entendre, històries contemporànies, pel·licules socials que expliquin la transfomació dels teixits laborals, com en la última pel·licula de Ken Loach http://www.cinefilo.es/cine-buscando-a-eric-16599.html

Històries d'amor i de sexe que narrin les contradiccions insalvables de la vida, com la que s'explica en el "Sabor de la sandia" http://www.youtube.com/watch?v=rcxp-Ferv5w o les que descriuen la dificultat de vida en la natura d'una comunitat tancada en si mateixa en un mon dit global com narra "El camello que llora"http://www.familia.cl/.../Camello/camello.htm.

Aquestes obres són exemples d'un cinema poc comercial, en el sentit equivocat de la paraula, però si d'un cinema de qualitat que també té i tindrà el seu public.

La propera setmana presento, en una exposició col·lectiva, una sèrie de fotogravats d'imatges fets en el cinema. És el meu homenatge a l'art d'explicar bones històries.

La sèrie que presento es titula "Fotos robades" i com algunes pel.licules que admiro, tenen similituts amb la leyenda de Robin Hood: Robar als que els hi sobra, en aquest cas: arrogància i poder, per tornar a tots sensibilitat i solidaritat. L'exposició es pot visitar al Centre d'Art la Rectoria a Sant Pere de Vilamajor.

Informe 2009 d'Amnistia Internacional

Dibuix de la sèrie: Estret de Bering. Autor: Pere Pich

Fotogràfia estreta de la pàgia web de Amnistia Internacional

Els informes anuals d'Amnistia Internacional són, pels ciutadans de l'aldea global, un toc d'atenció de què, en el pati del darrea de casa nostra fa pudor. L'informe d'aquest any el podeu probar en aquest enllaç http://thereport.amnesty.org/es. Com podeu suposar no és una visita agradable, però si necessaria si voleu trobar raons per seguir estant atens i fer servir els nostre potencial per millor aquest complicat planeta.

Espais buits....Extensions sense sentits

Aquesta intrigan fotografia de la reportera belga Mashid Mohadjerin, mostra una patera africana localitzada per un mercant europeu, aprop de la costa italiana.

La sensació de buidor i desolació en mig d'una gran extensió d'espai buit són captades i trameses perfectament per la fotógrafa.

Des d'una perspectiva semblan, el meu dibuix mostra les grans extensions d'espais que han de recòrrer els immigrans per poder arribar a destins incers.

Espais buits...extensions sense sentits

Escultures de l'exposició de Sant Pere de Vilamajor

Exposició al Centre d'Art la Rectoria

El proper dissabte dia 5 de setembre i fins al 26 de mateix mes tindrè una exposició al Centre Art la Rectoria a Sant Pere de Vilamajor. La inaguració serà a les 19 hores.

Carreteres secundàries

Fa uns mesos va apareixer un article en La Vanguardia (24 de maig del 2009) signat per Josep Massot http://www.escriptors.com/autors/massotj/pagina.php. L'escrit parlava dels criteris de la nova organització de la col·lecció del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia.

L'autor diu que la col·lecció segueix les tendències en l'art contemporani que funcionen sense Ni centro ni periferias, sino, al tiempo local y global. Amb aquesta reflexió l'article descriu que la nova col·leció del museo no estarà organitzada d'una manera cronològica sinó (en) múltiples micronarraciones. Diu que tindrà la estructura de cajas chinas de las mil y una noches i no el discurso único de Guerra i paz.

Comparteixo la opinió de l'articulista respecte a que ha desaparescut una sola carretera on els creadors s'incorporen. Cada artista investiga els seus propis centres i els seus propis paisatges. Però, com es evident, hi ha un sol mapa per circular, però interconnectat per carreteres secundàries.

Seguint aquest idea vaig presentar un projecte l'any passat on hi ha nou portes amb les seves corresponents "mirillas". Des de l'interior d'una casa, podem veure nou imatges de realitats quotidianes.

Passadisso i portes d'un hotel

Aquesta fotografia la podreu veure en la propera exposió del 5 de setembre del 2009.