Nens i nenes a Mali

A l’Africa subsahariana als nens i les nenes els trobem en qualsevol lloc i a totes hores. A Mauritània, Senegal i Mali, l’escolarització no es obligatòria però si que ho és la formació que imparteixen des de les mesquites, però aquesta sol ser curta.

 Hi ha una xarxa d’escoles públiques, i en les capitals també n’hi ha de privades on els nens i nenes poden formar-se. En aquestes escoles la formació és en francès, a diferència de les mesquites on la formació és amb l’idioma autòcton, combinat amb la Àrab clàssic. En zones com al País Dogon les escoles públiques son molt precàries però solen haver escoles en gairebé tots pobles. La República de Mali, sol pagar un sol mestre per escola, a la resta de professors els subvenciona la comunitat.

Els nens i nenes passen moltes hores als carrers jugant o badant en el millor dels casos o treballant en edats molt joves en els pitjors dels casos.   

Llegint les meves entrades al blog,  pot semblar que el País Dogon és un paradís en mig de la complicada i inestable Mali. És cert que la zona que vaig visitar transmet un equilibri que no vaig saber veure a la resta del país, però també es cert que darrera de la calma Dogon hi ha una cultura amb costums que costen d’acceptar. 

L’ablació femenina a partir del 7 anys és una practica per tota la falla. Un té la sensació que les dones dogon pateixen més que el homes en aquesta zona; pateixen com els homes per ser pobres, també per la seva condició de dones.

Miran i dibuixar

Cada vegada que surts de viatge i has d’omplir la motxilla per un mes, la selecció dels estris per dibuixar és un moment complicat. Mai falta el bloc de notes Moleskine. Per mi, el tamany allargat és la mida perfecta per dibuixar els paisatges que visito. La caixa d’aquarel·les és l’altre element imprescindible. No deixo de meravellar-me de les possibilitats que té una simple caixeta de colors; L’obres, li poses unes gotes d’aigua i els colors corren amb una simplicitat casi màgica. Un altre element son els pinzells, jo  esculleixo pocs, son de difícil transport i després, en el taller i amb la ajuda de la fotografia acabo alguns dibuixos. Finalment, un parell de porta mines i dues gomes.

Aquest es el meu equip tècnic per dibuixar, després nomes cal donar-se una mica de temps per mirar i deixar que els colors flueixin pel paper blanc.   

El dibuix respecte a la fotografia "nomes" té un avantatge, "nomes" es dibuixa el que s’entén, i aquesta és la meva manera d’entrar en el viatge, la  d’intentar entendre el territori que trepitjo

La venganza de la geografia

El llibre de R.D. Kaplan: “La venganza de la geografia”,  podria trobar com exemple de la seva tesi a Portbou, el poble mes septentrional de Catalunya.  Des d’un aspecte geogràfic, Portbou s’aferra al voltant de la seva cala en l’abrupte golf de Lleó.

Des de 1659 és municipi fronterer i aquest fet marcarà la seva història. l’any 1939 va tenir lloc l´últim combat de la guerra civil, i en aquesta foscor que va viure  el país recent acabada la guerra va arribar Walter Benjamin, filòsof alemany, fugint del la persecució nazi que havia ocupat França i, com si es tractes d’un relat negre i criminal, el filòsof es suïcida en un hotel del poble.    

L’estació de trens de Portbou és el millor exemple del paper important que ha tingut. Desde l’any 1872 Portbou es un nus de trens, tot i que l’estació actual és del 1940. L’estructura de ferro de l’estació i les seves vies que arriben de sud, s’endinsen cap al nord obrint-se camí per un territori abrupte i ventós. Ara sembla tot antic, però es un monument a l’enginy i a la voluntat de comunicació.  
Si la geografia te sentiments, Portbou es inquieta i misteriosa; Ara sembla que acabara com una área de serveis abandonada, però "quien tuvo retuvo" i la seva "geografía" la  tornarà a posar en vies de noves histories.