La venganza de la geografia

El llibre de R.D. Kaplan: “La venganza de la geografia”,  podria trobar com exemple de la seva tesi a Portbou, el poble mes septentrional de Catalunya.  Des d’un aspecte geogràfic, Portbou s’aferra al voltant de la seva cala en l’abrupte golf de Lleó.

Des de 1659 és municipi fronterer i aquest fet marcarà la seva història. l’any 1939 va tenir lloc l´últim combat de la guerra civil, i en aquesta foscor que va viure  el país recent acabada la guerra va arribar Walter Benjamin, filòsof alemany, fugint del la persecució nazi que havia ocupat França i, com si es tractes d’un relat negre i criminal, el filòsof es suïcida en un hotel del poble.    

L’estació de trens de Portbou és el millor exemple del paper important que ha tingut. Desde l’any 1872 Portbou es un nus de trens, tot i que l’estació actual és del 1940. L’estructura de ferro de l’estació i les seves vies que arriben de sud, s’endinsen cap al nord obrint-se camí per un territori abrupte i ventós. Ara sembla tot antic, però es un monument a l’enginy i a la voluntat de comunicació.  
Si la geografia te sentiments, Portbou es inquieta i misteriosa; Ara sembla que acabara com una área de serveis abandonada, però "quien tuvo retuvo" i la seva "geografía" la  tornarà a posar en vies de noves histories.    

Zona vermella

Aquarel·lela. Paper 280g

El govern francés ha dividit Mali en dos colors que determinen la seguretat del país. El sud de Mali, té color taronja,  en aquesta zona no s'aconsella viatjar si no és estrictament necessari. A la zona nord, la vermella, s'aconsella no viatjar de cap manera.

L'Àfrica subsahariana és un clar exemple de dissenys dibuixats sobre mapes. En aquest cas, la divisió de tot un país en colors d'alerta i de perill no és només una informació, és un disseny que canvia la vida dels ciutadans.

Situar un país en una zona vermella és condemnar a milers de persones a aillar-les i deixar-les a la seva sort, una sort que van perdre fa anys

Samarretes del Barç

Veure a centenars de subsaharians jugant, corrent o, per desgracia, treballant amb la samarreta del Barça em segueix impressionant. Darrera de cada visita el número d’africans lluint els colors del Futbol Club Barcelona no para de créixer.

Si preguntes de quina ciutat es la samarreta que porten, el nen Malí, Maurità o Senegalès contesta sense dubtar: Barça.

 L’expressió “és més que un club” aquí té, pels no futboleros, connotacions “cansines”, però els camps polsegosos del Sahael estan carregats de vitalitat.

No cal dir que no son samarretes oficials i la seva venda no repercuteix en les organitzacions que representen, però com a barceloní  em sento orgullós del convenciment en què porten el nom de Messi....no perquè sigui el millor jugador del mon, sinó per que juga en un ciutat i un equip ,on els valors de l’UNESCO es valoren tan o mes que els dels patrocinadors econòmics.

Camperol en l'alçada

Camperol Dogon 

La falla on s'assenten els Dogon deixa pocs espais cultivables. En els millors racons es planten verdures o cereals i en la resta, pedregals de poquisims metres , cultiven plantes pel bestià que viu a la planuria. Per fer-ho baixar, fan grans piles que les tiren des dels penya segats.

Remuntar els camins escarpats de la falla és ja de  per si complicat i cal afegir que, duran la pujada,  volen piles d'una palla.

El carnisser Dogon

"El mijo" és la base alimentària dels Dogons; aquest cereal el compaginen amb proteines animals. Ramats de cabres o bens o camells són normals de veure en la planúria abaix de la falla. En la mateixa falla, cacen conills amb fusells artesanals. 

Les meves biblioteques

Aquesta setmana he acabat un nou dibuix; Una sèrie on els llibres son els únics protagonistes....

Camparol Dogon

Conrear en la falla de Bandingara és com diu l’expressió “picar pedra”. La serralada es escarpada, pedregosa i durant molts mesos, molt seca. En el conjunt de la falla hi ha pocs espais per plantar el mijo, cereal imprescindible en la seva dieta o el fullatge per donar de menjar a les cabres, altre puntal en la vida dels Dogons.

       

Caminar per la falla de Bandingara es trobar Dogons, com el del dibuix, camperols que aprofiten qualsevol racó per plantar i recol·lectar.  

Falla de Bandingara

En el segle XV, a uns 60 quilometres de Mopti, en la falla de Bandingara, és on el poble animista dels Dogons va trobar el territori ideal per protegir-se de l’expansió de l’islam. En aquests penya-segats habitaven els Tellem, poble de persones de estatura molt petita, que va desapareixen d’una manera misteriosa amb la arribada dels Dogon.

En aquest impressionant esglaó, de 200 quilometres de llarg i d’unes alçades de 300 metres en alguns punts, que separa las planúries de Mali amb les de Burkina Faso, es on els Dogons van aprofitar les construccions dels Tellen per enterrar els seus morts i ritualitzar les seves cerimònies.

Per arribar a les construccions de fang, palla i excrements, els Dogons feien i "fan servir" escales i cordes estretes de fustes i fibres dels Baobabs. 

Com he dit al començament, això va passar en el segle XV, i la màgia d’aquesta zona es que actualment, segueix com si els Dogon acabessin d’arribar a la falla de Bandingara.

Cadenat Dogon

Un dels aspectes que impressiona del País Dogon és què va desenvolupar-se incrustat a un penya-segat que el va protegir durant centenes d’anys, d’un islam expansiu.

En aquesta falla de 250 quilometres de llargada, dins de les esquerdes i petites planúries impossibles d’un país de timbes, es va desenvolupar un país d’una cultura complexa on la "paraula i l’escultura" van ser els seus eixos vertebradors. Una cultura animista que va trobar en l’escultura d'objectes quotidians la simbologia per narrar la seva història mística.  

Cadenat d´una porta Dogon

Les mesquites del País Dogon

Fa un mes que he tornat de Mali i en concret del País Dogon. Aquesta zona va ser una de les conegudes de Mali, però després de la inestabilidad política s'ha produit un tancament per als  occidentals. Del País Dogon es pot parlar molt i molt més dibuixar... en aquesta entrada només faig referència a les seves mezquites ... Petites, tranquil·les i integrades en una paisatge que neix d'una muralla de roca de 200 quilòmetres de llarg i que s'obre en una immensa planuria fins a Burkina Faso