Sequies

Sorprèn que en el Delta de l'Ebre, unes terres nascudes del mar i amb perill latent de tornar a morir ofegades pel Mediterrani, necessitin regar l'arròs per una xarxa de canals que recullen l'aigua del pantà de Xerta, 50 km terra endins. Aquesta xarxa de sequies recorre 300 quilometres d’extensió.

 

Lik de l'entrevista a Catalunya Radio 

Amb aquest lik pots escoltar l'entrevista que m'ha fet el periodista Toni Arbonés de Catalunya Ràdio.  

Xemeneies de Sant Adria

Exposició a Sant Pere de Vilamajor

Bon dia,

El mes d'abril del 2015, vaig viatjar a Mauritània on vaig gaudir d'un país difícil però interessant, en especial de les seves biblioteques, que he anomenat com "perdudes en el desert del Sàhara" Un any i uns mesos després puc compartir-ho amb tots vosaltres en el Centre d'Art la Rectoria a Sant Pere de Vilamajor. La inauguració serà el dissabte vinent.

Inauguració: 11 de juny a les 12 hores
Centre d'Art La Rectoria
Sant Pere de Vilamajor

Exposició a Bellprat

 

 

Aquest matí he muntat l'exposició a Bellprat, Vila dels llibres. L'exposició està dins de l'interessant programa que la setmana propera es podrà veure i participar en aquest poble. L'exposició es podrà visitar a Can Pinyota, una fantàstica casa rural on els llibres són el seu punt denominador. A les 18 hores del dissabte 4 de juny faig una xerrada sobre el viatge a Chinguetti.

"Pucheros" del desert

No m'agrada dibuixar "plats i olles"; no perquè no tinguin interès, tot el contrari. Els "pucheros" són un concentrat d'experiències en el seu disseny i, després, amb el seu us prenen unes pàtines que són memòries de la seva història. Dibuixar això és difícil de representar. En la meva estada a Chinguetti (Mauritània) vaig estar a l'albergue La Gueïla, on tenien aquest increïble "bodegó"  que, finalment, vaig interpretar com un resum del país.

Mactar al Delta

Los amigos de Dakar

A las afueras de Dakar, en Sangalkam, esta la familia de amigos Senegales que me acogen en los viajes. Este dibujo lo realice en la última visita .

Riviere

 

Les autopistes són com túnels d'espai i temps.A una hora determinada, normalment apurant el temps, entrem en la xarxa d'autopistes amb un destí clar. Casi sempre anem concentrats amb un estat anímic a mig camí entre alerta i relaxament. Normalment ignorem els paisatges que envolten les autopistes. Moltes vegades no són res més que els  "danys col·laterals" deles pròpies vies,d’altres sembla que visquin al marge d'elles. Els uns i els altres tenen el "morbillo" de ser espais possiblement molt molt mirats però en l'anonimat de desaparèabans de ser identificats.

Personalment tinc preferència per les fàbriques i estructures singulars que surten i desapareixen en aquest recurreguts. L'espectacular torre d'aigües que he dibuixat em té meravellat. La veia i la tornava a veure, i aquesta setmana vaig decidir sortir de la ruta establerta i apropar-me superant els estranys laberints que solen ser les perifèries de les grans carreteres... Aquí la teniu, sobrevivin i fins i tot desafiant als milers de cotxes que cada dia la ignoren....

 

Can Flor

Hi ha una carretera que uneix la Floresta amb el barri de "Dos Torres" de Sant Cugat. És una via tranquil·la que res fa pensar que està a pocs quilòmetres de Barcelona. A mig camí dels dos nuclis urbans, hi ha una casa coneguda com a Can Flor (Google Maps). Durant anys va ser una referència del moviment okupa, però fa dos anys va ser desocupada amb un desplegament policial espectacular. Ara és un conjunt de pedres cercades per una tanca.

Abans de ser ocupada, tot fa pensar que va ser una casa de camp espectacular. Està rodejada d'antics camps de conreu i disposa de dues bases i dues mines enigmàtiques per cercar l'aigua de dins de la muntanya.

Per mi, aquesta construcció sembla l’esquelet d'un animal prehistòric. Costa d'imaginar un món en què poguessin tenir viabilitat aquesta mena de cases autosuficients.

No tinc ni idea del què cal fer amb aquesta mena de construccions, però deixar-les en mans dels moviments alternatius em sembla una bona solució.

A mig camí de tot ...

A mig camí de tot i en un espai anònim que per trobar-lo cal posar recursos de viatger, despunten tres xemenies, tres fars sense llum d’altres temps.  Els tres monòlits d’obra vista estan entre estacions de servei, cimenteres i fàbriques a punt de tancar. Aquest punt https://www.google.es/maps/@41.4698519,2.1674349,503m/data=!3m1!1e3 en el Google maps esta en C-58, una de les monstruoses autopistes de  Barcelona.

Tot fa pensar que  són restes de tres bòbiles, de dues d’elles nomes queden les magestuoses xemenies que el bosc i els camps se les fan seves a poc a poc. L’altra està entre fàbriques i tallers que treballen a mig gas…

Tot el conjunt és un paisatge contemporani que neix de les restes del passat, un “cul de sac” que sobreviu entre la presió de les autopistes, els macro barris i les empreses decadents…