Forn les escales de la Floresta.

.

Algunes vegades, un espai d'us quotidià, com pot se un bar o un forn de pa, recull el tarannà de la zona i deixa de ser un "bolet" maco d'un estudi d'interiorisme. En aquests casos, quan s'integra i sap recollir l'esència d'un paissatge, deixa de ser un espai més, per ser un lloc imprescindible per coneixer el lloc on està situat.

Aquest és el cas del Forn les Escales de la Floresta http://www.escales.cat/. Situat a la carretera que ve de Barcelona i molt aprop de l'estació de tren dels FF.CC. Cal fixar-se per no passar-se, ja que cal pujar unes escales per entrar al local.

Us recomano que hi aneu perquè tot funciona a la una: mobiliari, coberteria, tracte i l'especial i sempre enigmàtica...Floresta http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Floresta_(Sant_Cugat_del_Vall%C3%A8s)

.

Cap de llebre

Ja fa uns dies que estic modelant l'home amb cap de llebre. Aquesta escultura està dins de la sèrie de "l'home amb cap......". Tota la sèrie tracta de la mateixa temàtica, un home nu amb màscares d'animals. En aquest moment no sé de quantes escultures constarà aquest sèrie, segurament serà de cinc o sis.

Fotografies de la runa de la construcció

 Sant Cugat del Vallès

 Sant Cugat del Vallès

 Sant Cugat del Vallès

 Sant Cugat del Vallès

 Sant Cugat del Vallès

 Sant Cugat del Vallès

Sant Cugat del Vallès 

Sant Cugat del Vallès 

     Sant Cugat del Vallès

Home amb cap de llebre

Sèrie de l'home amb cap de cavall

Finalment he pogut acabar l'escultura de l'home amb cap de cavall i començar els motlles per la instal·lació de la Casa de LLibre. L'escultura és un art de processos. De tenir l'obra acabada i de tornar-se a tirar a la "piscina" buscant nous resultas. En cada pas vius la por de perdre tota la feina i en cada pas redescubreixes la teva escultura.

La bola del món....perdó de plastelina

Els materials tenen això, són suggerents; un grapat de plastelina per la construcció d'un "partaig" d'un motlle es converteix en una fantàstica esfera terràquea...

Els clàssics sempre estan de moda.

 

Els contes clàssics ens agraden perque són històries obertes on podem trobar la nostra interpretació. Aquest diumenge sortia en prensa una fotografia d'una caputxeta suggerent en una campanya de perfums. També en el llibre que estic llegint, una novel·la negra, "El guardián invisible" http://www.novelahistorica.net/2013/02/el-guardian-invisible-de-dolores.html de Dolores Redondo, fa referència al mateix conte des d'una prespectiva curiosa, la d'una busqueda del camí. Un només pot pensar que els clàssics sempre estan de moda.

 

Jazz a l'1 del migdia.

Mercantic http://www.mercantic.cat/ és un fantàstic lloc els diumenges al matí. Era una antiga fàbrica de ceràmica que va convertir-se en un espai pels antiquaris en els 90. Amb els anys s'ha anat tranformant en un espai singular on podem trobar artesans, artistes, coleccionistes i broncanters. No us podeu perdre "El Siglo" http://www.elsiglo.cat/ on podeu escoltar Jazz a l'1 del migdia de tots els diumenges.

Article de Marta Callén

La escultora Marta Callén ha publicat en el blog http://motllesfacils.blogspot.com.es/ un interessant article sobre les impresores 3D i les seves aplicacions en l'art. Us recomano la seva lectura i que visiteu, també, el seu blog http://respiradora.blogspot.com.es/

Requiem per Mali

En els mercats del Marroc, Mauritania i Senegal, és fàcil trobar caps d'animals desangrats. D'ells es fan àpats que per nosaltres son impensables. Per mi, lluny de la seva funció gastronòmica, són la màxima expresió del que anomenem, per definir una mena de temàtica pictòrica, la dels bodegons morts.
La mort és visible en el continent veí, també la crueltat.....dos caps de cabra en un mercat de Sidi-Ifni són ara, lluny geografiacament dels amics africans, la meva petita catarsis pel patiment dels Malís.
 

Can Tunis

Segueixo "investigant" per la zona franca de Barcelona. Dibuixo, pasejo, miro. En el carrer de Can Tunis un pot trobar un bar que obren a les 3,15 de la nit i tanquen a les 16 de la tarda o un tren que circula pel mitg del carrer. És una zona fantàstica.....

Peana de l'escultura de l'home cavall

El Far...de Montjuic

Fa uns mesos em vaig proposar investigar zones de Barcelona que tinguessin un encant especial per mi. He començat amb una zona que ha quedat atrapada entre la Ronda del Litoral i la Zona Franca, parlo del Passeig de Can Tunis. En aquest Passeig circula un tren pel mig del carrer; en aquest hi han dos bars dels que abans deiem de currantes, una paupèrrima botiga de flors i làpides  i al final arribes a un dels punts més tranquils, estranys i singulars de la ciutat, El Far de Montjuic. Accedir al far es una petita aventura: hi ha que travessar un pas de vies de trens i remuntar una llarga rampa entre acantilats i plantes tropicals.....La vista des del  Far....espectacular!!!  Aquesta descoberta és el meu regal per aquestes festes.....

 

Mis plásticos preferidos

En el meu blog http://motllesfacils.blogspot.com.es/ he fet una entrada de quin tipus de plàstics són algunes de les joguines més populars. Us el recomano, es titula: Mis plásticos preferidos.



La meves criatures

Sense ser conscient, la taula de treball del taller, s'ha anat convertint en un petit zoo de criatures extranyes. Cada una amb la seva personalitat pero totes d'un mateix ecosistema.

Exposicio col.lectiva al Centre d'Art La Rectoria

Fotografies de les tres obres que presento en l'exposició col·lectiva.

 

Moments del muntatge

 

L'ànima de la Rectoria, el Josep Plandiura en el taller adjunt a la sala d'exposicions

Que passa quan donem per acabada una escultura?

 

 

 

 

 

Si us dediqueu a l'ofici d'artista, estareu d'acord que, al donar per acabada una obra, comences a sentir coses molt extranyes. Està clar que et lliberes del procés d'elaboració i això en un primer moment es agradable. Però la sensació més interessant és la de veure la teva escultura com un objecte al que tu ja no controles.

 

Tots els que ens dediquem a aquest ofici voldriem que les nostres pintures, escultures o dibuixos funcionessin soles, allunyades de nosaltres. Això significaria que algú les ha volgut i ha decidit compartir la seva vida amb fragments de les nostres. Esperant aquest moment, la antiga meva escultura a decidit acompanyar-me a fer un passeig.